La Nova Cançó

s. XX dC

Joan Manel Serrat, un dels cantautors destacats de la Nova Cançó.

La Nova Cançó va ser un moviment musical i, de retruc, social, polític i fins i tot comercial, que va tenir lloc a la dècada dels seixanta als Països Catalans. Amb la Nouvelle Chanson com a model, reivindicava l’ús de l’idioma del país en la cançó d’autor i en la música popular en general, i vehiculava, entre altres temes, l’oposició al franquisme.

El fenomen de la Nova Cançó s’emmarca dins el conjunt d’iniciatives encaminades a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes que sorgeixen a Catalunya al començament de la segona meitat del franquisme –a les acaballes dels 50 i, sobretot, a l’inici dels 60–. La millora de l’economia i una certa atenuació de la repressió política i cultural de la catalanitat van permetre a aquestes accions prosperar i arribar al gruix de la societat més enllà de les precedents, que havien estat, en general, minoritàries o fetes des de l’exili. Entre els projectes culturals que coincideixen amb la Nova Cançó, sobresurten la revista ‘Serra d’Or’, del 1959; el segell discogràfic Edigsa, l’entitat Òmnium Cultural, la revista infantil ‘Cavall Fort’ –tots tres del 1961– i Edicions 62, el nom de la qual ja indica l’any en què va néixer.

La Nova Cançó es va convertir en un autèntic fenomen de masses a partir dels seus primers discos, del 1962; el primer va ser ‘Espinàs canta Brassens’.Entre final dels 60 i principi dels 70, es van incorporar a la nova Nova Cançó molts artistes, una bona part dels quals procedent del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord i, fins i tot, l’Alguer.

Amb la solidificació de la democràcia espanyola, la cançó catalana va patir una crisi que la va transformar en minoritària, si bé cantautors ja coneguts com Raimon, Llach, Bonet o Rossell van continuar treballant amb molt èxit, i van aparèixer-ne figures noves com el sabadellenc Albert Pla, el mallorquí Tomeu Penya o el terrassenc Miquel Pujadó. 

Més enllà del canvi d’entorn polític, l’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana atribuïa el problema a la manca de suport institucional. Entre finals dels anys 80 i els 90, el fenomen musical de masses en llengua catalana va ser, de fet, l’anomenat Rock Català. Des de final dels 90, nous cantautors en català com Gerard Quintana, Roger Mas, Feliu Ventura, Òscar Briz o Joan Miquel Oliver i alguns líders de bandes del Rock Català desaparegudes recullen l’esperit de la Nova Cançó.